I tot coneixement és en va si no hi ha treball,
I tot treball és buit quan no hi ha amor;
I quan treballeu amb amor us lligueu amb vosaltres mateixos, i amb els altres, i amb Déu.
I què és treballar amb amor?
(···)
És posar en totes les coses que feu un alè del vostre esperit (···)
(···)
Tot sovint he sentit que dèieu, com si parlessiu en somnis:
“El qui treballa el marbre i troba en la pedra la forma de la seva pròpia ànima és més noble que aquell que llaura la terra.
I el que copsa l’arc-iris per a deposar-lo en una tela com a semblança de l’home és més que aquell que fa les sandàlies per als nostres peus”.
Jo us dic, però, i no en somnis sinó en ple desvetllament del migdia, que el vent no parla més dolçament als grans roures que al més petit dels brins d’herba;
I només serà gran aquell que trasmudi la veu del vent en una cançó que el seu propi amor ha fet més dolça.
Del llibre “El Profeta”, de Khalil Gibran (1883-1931)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada